Qui va fundar La Portella? (2)

Apunts divulgatius d’història de La Portella

Ja fa força temps, en concret el 25 d'agost de 2012, vaig publicar en aquest bloc la primera entrada d'aquest "capítol" de la historia de La Portella, concretament el dedicat a esbrinar qui va fundar el poble. En aquella primera entrada vaig tractar el context històric. En aquesta segona tracto el context social tot mirant de respondre a la pregunta de "qui vivia en aquestes contrades i que hi feien quan els exercits catalans comandats pels comptes de Barcelona i d'Urgell es van establir a l'altiplà de l'actual La Portella al febrer de l'any  1003.

Primer poblament de l’altiplà de La Portella (2)

El context social: territori fronterer. La regió de Lleida, capital de la frontera oriental més allunyada (“Qàs.siyat at-Tagr ax-Xarquí”).

L’altiplà de La Portella es trobava al bell mig de la regió dominada pels àrabs establerts a Lleida que era la capital de la “frontera oriental més allunyada”, en expressió musulmana que distingia quatre fronteres: la superior, l’oriental, la central i l’occidental.

El districte musulmà de Lleida, segons l’historiador Flocel Sabaté, tenia uns contorns ben nítids: al nord arribava fins al Monsec on encara avui hi podem veure una concatenació de construccions castrals; al nord-est, seguint la vall del Llobregós, arribava fins a Castellfollit de Riubregós; a l‘est fins Belianes; al sud fins a Mequinensa i a l’oest fins a Montsó i Alcolea (fig. 2).

La població de la zona de La Portella a principis del segle XI, i en concret l’any 1003, quan es produí la batalla d’Albesa que, segons hem dit en la primera part d’aquest estudi, és el moment en que es “funda” La Portella tot poblant-se per primera vegada l’altiplà on es troba el poble en l’actualitat, estava constituïda per pagesos i pastors agrupats en clans que devien constituir entre ells una certa xarxa clientelar.

Als voltants de l’altiplà, però més concretament al sud de l’altiplà ja que al nord la Noguera Ribagorçana crea una barrera natural, la gent vivia en establiments rurals amb forta identitat interna. L’altiplà es trobava, doncs, enmig d’un espai rural, farcit de petits llogarets amb els seus conreus i pastures (1).

Aquests establiments rurals, que els àrabs denominaven “almunies”, aprofitaven al màxim els recursos naturals dels que es disposava a l’entorn, fent cultius intensius de cereals, arbres fruiters i plantes aromàtiques, aprofitant l’aigua que els arribava per una xarxa de sèquies que partien de la “peixera” del Congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana. (2)

En la figura 3, veiem com la majoria dels assentaments i dels vestigis de població d’aquella època es situen als voltants del que avui coneixem com “reguer gran”. Menció apart mereix el probable assentament de Cantaperdius que es situa en una petita vall que drena les aigües de les serres laterals a la vora del Noguera Ribagorçana.  

Aquests establiments comptaven amb destacades proteccions. Cada unitat de població disposava, normalment, d’una torre de defensa i protecció, com la dels Castellots o la de Corregó.  En algunes d’aquestes fortificacions defensives s’hi excavava un refugi subterrani per amagar-se i refugiar-se. Aquests refugis subterranis (sirdàb) tenien forma laberíntica per confondre els assaltants, com el del Castellots. Disposaven de tancaments per mitjà de grans lloses tant a la part exterior (figura 4) com a l’interior (3)

entrada al refugi subterrani dels Castellots

La població “portellana” de principis del segle XI era majoritàriament andalusí, però no eren sarraïns, no eren àrabs de l’altra vora de l’estret de Gibaltrar, sinó població autòctona, antics ibero-celtes o hispanoromans o visigodes “convertits” a l’islam. Potser alguns tenien autonomia personal i econòmica, però probablement la majoria depenia i treballava per a la aristocràcia musulmana urbana establerta a Lleida.

Per les restes trobades tant als voltants de la necròpoli d’Ascals i del despoblat de Cantaperdius, sabem que utilitzaven ceràmica tant feta a mà com amb torn. També s’hi ha trobat restes de molins barquiformes probablement anteriors a l’època de la que estem parlant.

Se sap també que els camperols i els pastors d’aquesta zona varen mantenir al llarg dels segles els llindars i els camins creats a l’època romana (4)

Finalment hem d’assenyalar que la pràctica funerària era la d’excavar tombes a les roques en algun penyal elevat preferentment (necròpoli d’Escalç i necròpoli B de Corregó), on els que morien eren inhumats amb el seu aixovar. Les tombes sempre estaven disposades en direcció est/oest

Necròpoli d'escalç

Notes: 

(1) (Flocel Sabaté. Història de Lleida. Vol. 2. Pagès editors

(2) Historia d’Alguaire de Josep Lladanosa

(3) Vegi’s l’entrada de 6 de febrer de 2015, “El refugi subterrani (sirdàb) del Castellots” en aquest mateix bloc on es dona ampla informació sobre el refugi amb plànols i fotos.

(4) Jordi Bolòs i Enric Vicedo en el seu treball: Las etapas de la construcción del territorio en Cataluña. Torrefarrera y la Cataluña occidental, siglos VII a XX: